El tren de mitjanit

Cada dia hi ha gent que sent que ho ha perdut tot. Pares que perden la feina, que no veuen com tirar endavant els seus fills. Marits que fa temps que només comparteixen l’espai d’un fred llit de matrimoni, perquè l’amor fa molt que va marxar d’allà. Princeses que cansades d’esperar cavallers, es consolen amb dracs. Optimistes que ja no creuen en la màgia i han deixat de veure el món amb un altre prisma. Apple Fans que s’acaben comprant un Android. Adults que, al final, descobreixen que el reis són els pares. Poetes als que les muses els han abandonat per uns altres.

Si voltes de nit al costat de les vies del tren els pots veure, solitaris, s’apropen amb el cap baix i la moral per sota la sola de les seves sabates. Caminen arrossegant els peus, com si suportessin un pes invisible més gran que el propi món que trepitgen. Jo els he vist, els vaig veure.

Sortia a córrer, com des de no fa gaire he començat a fer. Anava escoltant música per no sentir la meva pròpia respiració. Anava pel camí del Bosc de l’Àliga, al costat del recorregut de la línia Barcelona – Igualada (R6 dels FGC), quan de sobte vaig veure algú que sortia entre els arbres. Ens separaven uns ben bons tres-cents metres. Es va parar just a tocar de la via i sota el cel estelat es va quedar quiet, esperant.

Em va cridar l’atenció, així que a escassos cent metres, vaig deixar el camí i darrera d’un gran arbust vaig estar observant-lo, banyat per la lluna plena. És curiós com a vegades et fixes en alguna persona, tot i no saber qui és o les seves intencions, però alguna cosa dins teu et diu que quelcom important ha de passar.

Uns minuts més tard van començar a vibrar els rails de ferro, i a la dreta vaig divisar una llum que feixuga s’anava apropant. Era una locomotora de vapor que arrossegava tres vagons de fusta.

Per la meva sorpresa, el tren va començar a reduir la seva velocitat, fins parar davant de la figura que moments abans havia vist sortir del bosc. L’home va pujar i jo darrera d’ell en un altre vagó. Allà només va quedar la foscor de la nit, mentre el ferrocarril començava a esbufegar i a bellugar-se.

En aquell vagó es reunia tota classe d’homes i dones, alguns grans, altres joves, de ben vestits i d’esparracats… tots ells tenien, però una cosa en comú. Una mirada buida, trista i desoladora. Vaig deambular pel vagó una bona estona, intentant entendre que feia tota aquella gent. Cares llargues, mirades perdudes, silenci. Només el trictrac del tren trencava aquella angoixant atmosfera.

La gent feia cua davant d’una petita porta de fusta. Un petit despatx del que no sortia ni entrava ningú.

– Que espereu? – vaig preguntar a una de les ànimes que allà esperava.

L’home em va mirar, sense creuar-se amb els meus ulls, va trencar la seva introspecció i va respondre.

– Esperem a que la porta s’obri. – va ser tot el que va dir abans de tornar a buscar qui sap què al terra.

Vaig avançar i em vaig apropar a la porta. Una porta de bona fusta treballada, de color caoba amb un pom daurat molt desgastat. No tenia cap indicació. Vaig apropar l’orella no es sentia res. Mai he sigut dels que esperen. Així que vaig agafar el pom i, davant la sorpresa del primer dels encuats, m’hi vaig abocar a dins.

Un gran seient de cuir marró i negre i una cadira senzilla, i més simple al seu davant, era tot l’auster mobiliari d’aquell despatx. La resta de l’habitacle estava buit, sense més decoració, ni tant sols una finestra. Sobre el seient un full de paper amb una inscripció.

«Benvingut,

T’estàvem esperant fa molt temps però ara ja estàs aquí.

Seu, escolta i somriu. Un gran coneixement està a punt de revelar-se’t.

xXx»

A vegades un pren una decisió sense meditar-la, sense pensar en les conseqüències, un no sap molt bé perquè. El cas és que vaig seure en aquella cadira i només fer-ho la porta es va obrir. Una persona es va seure i va començar a parlar. Relatava una història molt trista, plena de pèrdues. Dos grans rius de llàgrimes acompanyaven la seva narració. El cor se’m va fer tant petit que s’esmicolava entre la porositat de la meva pròpia pell. I tal com va començar a parlar va callar, va alçar el cap i em va mirar als ulls. Esperava, tornava a esperar.

No vaig saber que fer, estava encara intentant assimilar tot el que passava al meu voltant. La seva història, la forma en que l’havia explicat, com intentant treure-la fora el més ràpidament possible. La seva mirada, sostinguda, demanant alguna resposta.

Em vaig aixecar, el vaig somriure, vaig estendre els braços i el vaig abraçar…

Vaig notar com les energies fluïen, com les nostres respiracions es compassaven. El temps es va detenir, jo pensava en ell, en el seu patiment. I la màgia va aparèixer.

L’home va somriure, la seva mirada tenia una guspira d’alegria, tant petita però a l’hora tant forta. El seu cos es va redreçar. La seva veu va canviar. Em va donar les gràcies i va sortir per la porta amb una ombra de felicitat.

Ha estat la nit més llarga de la meva vida. Una cinquantena d’estranys m’han obert els seus cors aquesta nit. He vist les mil i una formes en que la vida ens pot provar. Però també he descobert la força d’un somriure, d’una abraçada, capaços de fer-nos enfrontar a tot el que ens depari la vida. A tot allò que ens fa pujar a trens nocturns enmig de la foscor.

Avui estic cansat, gairebé no he dormit. Vaig arribar de matinada a casa, el temps just per dutxar-me, canviar-me i escriure en aquest el meu diari. Però no vull deixar passar l’oportunitat de compartir-ho amb vosaltres.

Aquesta nit, he descobert el tren de mitjanit…